Festa de les Arts: tres premiats de la nostra Escola

[vc_row][vc_column][vc_column_text]Estem d'enhorabona perquè tres alumnes de la nostra escola van ser premiats en les seves categories a la darrera Festa de les Arts celebrada a l'Escola Pia de Nostra Senyora. Són la Sofia Aymar i Nicola Peri de 5è de Primària i  Martina Sabaté de 3r d'ESO.

La Sofia, a la categoria de prosa de cicle superior de Primària va ser premiada amb el treball "El Sinofós", el Nicola en la categoria de pintura fou premiat amb el seu treball "L'espai", i la Martina amb la categoria de prosa de segon cicle d'ESO amb el treball "Llibertat".

Agraïm i felicitem a tots ells l'esforç i la creativitat.[/vc_column_text][vc_empty_space][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width="1/2"][cmo_single_image image="14294"][/vc_column][vc_column width="1/2"][cmo_section_header heading="L'univers"][cmo_single_image lightbox="image" image="14292" lightbox_image="14292"][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width="1/2"][cmo_section_header heading="El sinofós"][vc_column_text]Hi havia una vegada un poble petitó, petitó, petitó; era el poble més petit del món. Però no perquè fos petit deixava de ser important, ja que tots els avis anaven a visitar-lo. Què tenia aquell poble que agradava tant als avis? La gran resposta era el “sinofós”, el racó on els avis anaven i pensaven:

-Sinofós que porto bastó…

-Sinofós que m’he quedat sense cabell…

-Sinofós que necessito ulleres…

Cadascú pensava el que volia.

Un dia va arribar un avi noi al poble. No tenia res de diferent dels altres, però quan va arribar al racó del “sinofós” va preguntar:

-Què és aquest lloc?

Els altres avis es van quedar bocabadats i un li va respondre:

-El “sinofós” és el lloc adequat per pensar en què podries haver fet si no t’anessis fent gran.

Al nou avi no li va semblar bé. Li semblava que sempre havies de pensar en positiu i els hi va comunicar als altres.

Aquells es van posar a pensar i es van adonar de les coses que els havien sortit bé:

-Haver pogut estudiar i treballar...

-Haver pogut tenir fills i néts...

-Haver pogut viatjar sovint…

Des d’aquell moment el racó del “sinofós” va passar a dir-se el racó de “l’hepogut”.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width="1/2"][cmo_section_header heading="Llibertat"][vc_column_text]Sona el despertador. Respiro profundament i m’aixeco. Avui és un dia molt especial. Em vesteixo de forma senzilla i amb roba còmoda. Preparo una motxilla amb aigua i un entrepà i em dirigeixo a la cuina. La mare m’ha deixat l’esmorzar preparat al costat d’una nota. «Que vagi molt bé, t’estimem molt» hi diu. Menjo ràpidament el bol de cereals amb llet i surto de casa. Al cap de poc arriba la Júlia. Caminem juntes fins a la parada a on ens espera l’autocar.

La Júlia parla durant tot el camí però no li paro gaire atenció. Estic massa nerviosa per a pensar en res. Quan se’ns va presentar l’oportunitat d’anar voluntàriament a un camp de refugiats no vam dubtar en apuntar-nos-hi. Recordo que quan era petita el meu germà i jo jugàvem a ser superherois. Jo sempre li deia que de gran salvaria el món. Tinc setze anys i hi ha poques coses que pugui fer per canviar el món, però crec que aquesta és la millor forma de fer d’aquest planeta un lloc millor.

Pugem a l’autocar, allà hi ha molta gent de la nostra edat. Tots semblen tan nerviosos com nosaltres. Ens asseiem als dos últims llocs lliures i poc després arrenca l’autocar. La Júlia i jo fem amistat amb la resta de companys ràpidament. Finalment arribem a l’aeroport. Un cop allà passem els controls i agafem el vol corresponent. En total triguem dues hores. Per fi, sona a l’altaveu una veu femenina que ens indica que ja hem arribat a la nostra destinació. Baixem i ens trobem amb un paisatge desolador. Allà m’adono de la sort que tenim a Barcelona. Tan poc que l’apreciem.

Pugem a un segon autocar que ens condueix fins al que serà el nostre hotel durant aquesta setmana. Deixem l’equipatge i ens dirigim cap al camp de refugiats. M’impressiona veure aquest paisatge. Tots ens quedem impactats, veient l’estat d’aquestes tendes de campanya, si se les pot anomenar així. Tot està brut i abandonat i els nens són increïblement prims. Es nota que passen gana. Però tot i així hi ha una cosa que em crida l’atenció. A davant nostre un grup de nens juguen a futbol amb una pilota vella i espatllada. Tots riuen sense parar i se’ls veu feliços. Tot i no tenir res, l’esperança i la felicitat és l’últim que es perd.

A mi se m’assigna servir el menjar. Ens situem darrere d’una llarga taula i anem servint puré de verdures a tothom que hi ha a la cua. Ja fa mitja hora que serveixo quan ve a buscar menjar una nena d’uns vuit anys que em crida l’atenció, li falta un braç. Em mira fixament i m’inunda una sensació de tristesa que no havia sentit mai abans. Estic a punt de servir-la quan me’n recordo del meu entrepà. Obro la motxilla i el trec lentament. Sí, és el mínim que puc fer. Li allargo la mà i li dono el meu entrepà. ‘‘Té, espero que t’agradi’’. La nena em somriu i em dóna les gràcies. Donaria el que fos per veure aquest somriure a la cara de tots els que passen. Quan acabo el meu torn em serveixo a mi una mica de puré. És un puré no gaire bo, però me’l menjo a gust sabent que gràcies a això he fet feliç a aquella nena. Els seus ulls se m’han quedat gravats i dubto que sigui capaç d’oblidar-los.

Quan acabem de dinar ens assignen diferents zones per a distreure els nens. M’he emportat uns quants fulls i pintures per a ensenyar-los a dibuixar. Des de ben petita la pintura és la meva passió. Pintant sento que sóc capaç d’oblidar tot el que tinc al voltant i d’expressar-me tal com sóc. En pocs segons s’han apropat uns quants nens que volen aprendre a pintar. Reparteixo un full a cada un. Arribo al final de la cua i de sobte la veig. Mirant-me fixament tal com ha fet abans. Però aquest cop em somriu tímidament. I en aquell moment sé que al final d’aquesta setmana aquesta nena haurà après a pintar. Per moltes dificultats que suposi.

Li pregunto com es diu i em xiuxiueja que es diu Nahla. La Júlia s’encarrega d’ensenyar als altres i jo m’assec al costat de la Nahla. Començo a parlar amb ella. Al principi té vergonya però finalment s’obre i comencem a parlar. M’explica que un dia hi va haver una explosió molt a prop de casa seva. El seu pare era al jardí i va morir. Ella va sobreviure però va perdre el braç dret. La seva mare va sortir-ne il·lesa i totes dues van aconseguir escapar de Síria. La nena em demana veure els dibuixos que hi tinc al quadern. Li ensenyo cadascun i li explico en què em vaig inspirar. Quan acabo, la nena em mira fixament i diu: ‘‘Creus que algun dia seré tan bona pintora com tu?’’. Li contesto que sí, que aconseguirà tot allò que vulgui, perquè és una nena forta i valenta. Dit això li començo a ensenyar.

Em costa aconseguir que aprengui a agafar bé el llapis. Ella era dretana. Al final de la tarda ja l’ha après a agafar amb facilitat. Es fa de nit i els voluntaris ens anem a l’hotel. Em trenca el cor pensar que ella es quedarà aquí tota la nit. Però no tinc altra opció. L’acompanyo fins a on és la seva mare i després d’acomiadar-me marxo amb la resta de voluntaris.

Quan arribem a l’hotel entro a l’habitació que comparteixo amb la Júlia. És molt petita. Un lavabo i dos llits en un racó. Després de dutxar-me i posar-me el pijama i m'estiro a dormir. Però no agafo el son. No deixo de pensar en aquells nens, en com en una setmana marxaré d’aquí i ells continuaran atrapats en aquesta misèria. Ningú hauria de passar per això.

Després d’una estona decideixo aixecar-me i agafar un paper i un llapis. Començo a dibuixar els seus ulls. La seva mirada intensa capaç de descriure alegria, tristesa i por alhora. Després d’una hora acabo el dibuix. El doblego i me’l guardo a la butxaca de l’abric. M’estiro al llit i m’adormo de seguida.

L’endemà, quan acabo de repartir el menjar, torno al lloc d’ahir. La Nahla m’espera asseguda en el mateix punt. M’assec al seu costat i li allargo el dibuix que vaig fer ahir. Un somriure d’orella a orella se li dibuixa a la cara i m’abraça amb força. I això em fa feliç. Reprenem les lliçons de dibuix. Està millorant molt.

Els dies següents passen volant i en un tres i no res arriba dissabte. Demà al matí ja marxarem cap a Barcelona. Tots estem molt tristos però no deixo que se’m noti. M’assec al mateix punt de sempre i li dono un últim full a la Nahla. Avui la seva mà es mou amb fluïdesa per sobre el dibuix. El pinta àgilment i ja no necessita gaire ajuda. Veure-la pintar tan bé m’omple de satisfacció i orgull. Passo una estona amb la resta de nens. Els hi ensenyo a pintar animals, plantes i cases i tots riuen i es diverteixen. Quan ja falta poc per anar-se’n, m’apropo a la Nahla i no em puc creure el que veig.

Em quedo de pedra. Mirant aquell dibuix. És impressionant. Ha dibuixat el camp de refugiats, dibuixant amb exactitud cada detall. Però en aquest camp hi ha alguna cosa diferent, els colors són més vius, l’ambient és més net i en les cares dels refugiats s’hi veu alegria i felicitat. Hi ha una diferència més. Aquest camp no té reixes que el delimitin. En veure la meva reacció la gent es comença a apropar, encuriosida. Tothom deixa anar exclamacions d’incredulitat i quan la seva mare s’apropa ofega un crit d’alegria. Ni jo mateixa seria capaç de fer un dibuix com aquest. Una llàgrima em regalima galta avall. Me l’eixugo perquè no vull que em vegi plorar. L’abraço amb força i intento felicitar-la però no em surten les paraules. De sobte la Nahla agafa el llapis i escriu una paraula a dalt del dibuix en un idioma que no entenc. Li pregunto què hi posa.

La nena em mira i somriu. I és un somriure tan verdader, que em contagia la seva felicitat i innocència i em fa sentir com una nena. Llavors diu una sola paraula que mai oblidaré:

- Llibertat[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]