[vc_row][vc_column width="1/2"][vc_column_text]Adaptació (reduïda) de la llegenda de Joan Amades

Santa Eulàlia és patrona i filla de la ciutat de Barcelona. Ara bé, l’imaginari col·lectiu explica que va néixer a la llavors allunyada vila de Sarrià, on hi havia una casa senyorial a tocar d’un indret anomenat desert, en el qual, amb el pas dels anys, es va construir una capella tot aprofitant materials de la casa on havia viscut.

Si una cosa distingia l’adolescent és que era de tarannà solidari. A totes hores els pobres trucaven a la porta de casa i conten que mai no se’n tornaven sense rebre almoina. Total, que tanta generositat va molestar els pares de la jove, que en més d’una ocasió es van veure obligats a haver d’aixecar-li la veu per mirar de deixar les coses clares. Així, un dia que l’aspirant a santa portava la falda del vestit plena de pa per donar a una pobra, el pare, ensumant-se la gesta, va aturar-la i amb aire imperiós li preguntà què portava al damunt. La donzella, esporuguida, li digué que hi duia flors. El pare, sorprès, contemplà que així era. Miracle! I és que, de miracles, santa Eulàlia en va fer uns quants, i això que només va viure tretze anys!

Una altra feta que es comenta és que vora l’habitatge familiar hi havia un pou amb aigua bona i fresca on el veïnat de la rodalia anava a poar. Un dia en què dues noietes s’hi aproparen a cercar el líquid, es trobaren amb el contratemps que s’havia eixugat. Temoroses, es ficaren les mans al cap perquè, com a tutor, tenien un home que a la mínima de canvi les castigava. Les noies, davant del temporal que els anava a caure, es van posar a plorar com unes magdalenes.  I veus, el que són les coses, la donzella Eulàlia parà l’orella, s’apropà al pou i estengué un mantell sobre del brocal del qual brollà aigua, que amb comoditat aprofitaren les noietes per omplir cantirets.

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width="1/2"][vc_column_text]

I ja en portem dos, de miracles! Una pregunta: quan l’emperador Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians, quants anys tenia l’Eulàlia? Fàcil, tretze! Decidida com era, va anar a parlar davant el cònsol Dacià per exposar que ja n’hi havia prou, d’empaitar cristians. Dacià, fet una fera, la tancà a la presó situada a l’antic Call. Posats a descriure la garjola, aquesta era ubicada al carrer de la Volta de Santa Eulàlia i del Remei, on diuen que l’astre Sol, avergonyit per haver servit aquell racó de món com a presó, mai més hi ha volgut entrar. Convidada a la reflexió, la noia fou requerida perquè abandonés la fe cristiana i, en veure que no desdeia, que no baixava del ruc, va ser condemnada a patir tretze martiris, perquè tretze era el nombre d’anys que tenia. No falla, oi?

Martiri: amb calma i sense presses, passejant-la pels carrers de la ciutat tota nua, fou portada a suplici damunt d’una carreta de bous. L’objectiu era fer passar vergonya a la mossa, però el cel, tot i fer primer un bon dia, va compadir-se’n i es posà a nevar per cobrir la nuesa de la jove, vestida de borrallons de neu blanca i pura. Un altre miracle! Continuem?

En matèria carcellera, guiada per un àngel que va acompanyar-la, s’escapà dels barrots. La fugida poc agradà a les autoritats, que la cercaren fins a trobar-la i, a fi d’evitar reiterades fugides, no vacil·laren, li feren la feina! Sense embuts, segons la descripció el sacrifici consistí a clavar-la en una creu en forma d’X, ja que, penjada en aquesta posició, les autoritats creien que passaria vergonya.
Segons explica una tradició, així que va tancar els ulls, de la boca en sortí l’ànima en forma de colom volant cap al cel.

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

bookmark