#2 PREN-TE TEMPS

Quan es va fer gran, el seu pare li va dir:

- Fill meu, tots naixem amb ales. Si bé és cert que no tens l’obligació de volar, crec que seria una llàstima que et limitessis a caminar, tenint les ales que el bon Déu t'ha donat.

- Però jo no sé volar - va contestar el fill

- És veritat... - va dir el pare i caminant el va dur fins a la vora de l'abisme de la muntanya.

- Veus, fill, aquest és el buit. Quan vulguis volar vindràs aquí, agafaràs aire, saltaràs a l'abisme, estendràs les teves ales, i volaràs.

El fill va dubtar:

- I si caic?

- Encara que caiguis no moriràs, només et faràs petites ferides que et faran més fort per al següent intent - va contestar el pare.

El fill va tornar al poble per a veure els seus amics, als seus companys, aquells amb els quals havia caminat tota la seva vida. Els més estrets de ment li van dir:

- Estàs boig? Per què vols volar? El teu pare està malament del cap. Per a què necessites volar? Per què no et deixes de ximpleries? Qui necessita volar?

Els millors amics li van aconsellar:

- I si fos cert? Però, no serà perillós?, per què no comences a poc a poc? Prova de llençar-te des d'una escala o des de la copa d'un arbre, però... des del cim?

El jove va escoltar el consell de qui l'estimaven. Va pujar a la copa d'un arbre i, omplint-se de coratge, va saltar.... Va desplegar les ales, les va agitar en l'aire i amb totes les seves forces però, desgraciadament, es va precipitar a terra…

Amb un gran bony al front, es va creuar amb el seu pare:

- Em vas mentir! No puc volar! Ho he provat i mira el cop que m'he donat! No sóc com tu. Les meves ales no serveixen per volar.

- Fill meu - va dir el pare- Per a volar, cal crear l'espai d'aire necessari perquè les ales es despleguin. És com llançar-se en paracaigudes, saps?, necessites certa altura abans de saltar.

Per a volar, fill meu, cal començar assumint riscos. Si no vols riscos, el millor potser és resignar-se i seguir caminant per sempre.