La generació del 75 va tornar a l’Escola Pia Balmes

El passat divendres 3 d’octubre de 2025, a les 20.30 h, va tenir lloc la tan esperada trobada d’ex-alumnes de l’Escola Pia Balmes nascuts l’any 1975.
Un vespre ple d’emoció, retrobaments i records, que ens va permetre reconnectar amb la infantesa i la joventut i compartir les nostres noves històries després d’unes quantes dècades.

L’acte va començar a l’espai on abans hi havia l’antiga capella. Una taula ens rebia amb adhesius amb els nostres 80 noms i cognoms —per si algú necessitava refrescar la memòria— i una bossa amb polseres de colors, una petita sorpresa que més endavant tindria un paper especial.

Després, en David Gallemí, actual director del centre, ens va dedicar unes paraules de benvinguda i ens va explicar com és avui el Balmes, mantenint viu l’esperit de sempre.

Va arribar el moment de la visita: la consergeria —on ja no ens esperava la nostra estimada Maruja—, el pati, que continua gairebé igual, amb les pistes de futbol sala, bàsquet i hoquei patins, i el saló d’actes, escenari de tants Nadals i finals de curs. Espais que continuen sent sinònim de convivència i diversió.

El mateix saló d’actes va ser l’espai per abraçar-nos, xerrar, riure, fer-nos fotos, sopar i gaudir.
L’Elsa, en Llorenç, la Gràcia i en Miki —els nostres mestres de cerimònies— van fer una gran feina per reunir tanta gent, fins i tot alguns companys que ara viuen lluny. Van dinamitzar la nit amb un joc de preguntes per equips, formats segons els colors de les polseres, per recordar el professorat, les anècdotes i els moments compartits amb ells.
El premi? Una samarreta amb una frase mítica del nostre professor de plàstica i dibuix, en Jordi Serrate, que tots recordem amb afecte.

No podia faltar la foto de grup: un bonic grup diferent de la resta, perquè cada grup és autèntic.
Ara ja en tenim dues: la d’aquesta trobada i la d’aquells anys d’infantesa que hem anat recuperant de les caixes de records i que, gràcies a les noves tecnologies, podem compartir. Esperem fer-ne moltes més —sobretot pels qui no van poder ser-hi, encara que ho van fer d’una altra manera— i per poder repetir, perquè això és millor que repetir curs.

El temps va passar massa de pressa, com sempre que s’està bé, com a casa i envoltat de bona gent. Un “timbre virtual”, com el de final de classe, ens va recordar —com diu la cançó— que era “l’hora dels adéus”. No va ser fàcil deixar la sala.

Tot i així, la nit no es va acabar allà: davant la porta principal encara hi va haver converses, rialles i abraçades, i, per als qui van poder, la festa va continuar.

Gràcies de tot cor a tothom qui ha fet possible aquesta trobada.
Perquè els records de la infantesa són un tresor, i encara més quan et retrobes amb aquells que en van formar part.

Amb ganes que la propera no es faci esperar.

Toni Dueñas