31 oct.

[vc_row][vc_column][vc_column_text]La majoria de nosaltres vam passar 11 anys a l'escola. No van ser uns anys qualsevol, infància i adolescència són períodes que marquen per a tota la vida. A tots, en major o menor mesura, segur que alguna vivència ens va deixar empremta o cicatriu. La idea de retrobar-nos per sopar amb la proposta d'una visita prèvia a l'escola va convertir la convocatòria en un èxit inesperat. Un divendres qualsevol, més de 30 antics alumnes de la promoció del 86, ens dirigíem, com tantes i tantes vegades vam fer fa anys, cap a l'escola. Aquest cop no hi anàvem del tot tranquils. L'emoció i la incertesa d'un retrobament 32 anys després ens feia caminar amb un cert nerviosisme.
Els temps no ha tractat igual a tothom. Alguns companys són mirats amb certa enveja. Altres amb força canes i poc cabell som més difícils d'identificar. És el que més preocupava. Com superar la vergonya de no poder reconèixer un company que va compartir amb tu 11 anys de vida?!
El sector femení, molt minoritari en el nostre cas, ja que només va conviure amb nois els tres últims anys, va ser molt benvingut. Elles saben millor que ningú el que va suposar ser gairebé una "excepció" entre tants nois i el retrobament va ser, si més no, reconciliador.[/vc_column_text][cmo_image_carousel items="2" images="24521,24522,24523,24524,24525,24526,24527,24528,24529,24530,24531,24532,24533,24534,24536,24537"][vc_column_text]Comença la visita i ens sentim com a casa. Entre nosaltres, un gest, un mirar, una manera de caminar, una expressió, tot ens ajuda a viatjar en el temps i tornar-nos a sentir companys de classe. Comparem tot allò que podem i ens identifiquem amb mil i un racons de l'edifici. Aules, escales, baranes, passadissos, patis, gimnàs, menjador, església, teatre, detalls, detalls i més detalls. Entre tots anàvem gratant dins la memòria de cadascun per anar reescrivint la nostra història 32 anys després i compartir-la entre rialles i pensaments. Qui més qui menys, en algun espai concret, el cor se'ns aturava quan revivíem alguna d'aquelles escenes que et marquen de petit i no oblides mai més. Vam descobrir que alguna d'aquestes escenes ens van marcar a més d'un a l'hora! Fins i tot a tota la classe!
Passejant per l'escola, a punt tots de fer els 50, ens vam adonar que tot ens semblava molt més petit. Recordàvem el gimnàs enorme i quan vam entrar semblava que l'havien reduït. Ens costava de creure que a les aules hi cabéssim 44 alumnes! En una de les aules, instintivament i sense que ningú ho proposés ens vam anar asseient tots com si haguéssim de començar la classe d'història, mates, literatura, llatí, anglès... amb aquells professors i professores inoblidables, entranyables, amics i enemics! Tots ells recordats mentre sopàvem després però també als diferents espais de l'escola. Van ser tants! Gairebé tots recordats amb anècdotes que els feien únics i que a molts de nosaltres ens van robar o trencar el cor perquè ens feien "volar" o "caure" dia a dia. Segur que algun hagués estat de bon grat amb nosaltres durant la visita. No hi vam pensar a convidar-los. Llàstima! Ara els hauríem mirat amb uns altres ulls però el mateix cor, perquè una cosa sí que va quedar clara: han passat 32 anys però, en el fons, no hem canviat tant. Ningú és un estrany, a tots ens va semblar que ens havíem vist ahir a classe. Fent les mateixes bromes, rient-nos del mateix, ja que ens coneixem profundament, tenim ideologies diferents, equips diferents, però no passa res. Som alumnes de l'Escola Pia Balmes per sempre més.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

bookmark