La visita de l'Alumni Xavier Puig Pla

Aquesta setmana ens ha visitat l'ALUMNI de l'escola Xavier Puig Pla de la generació del 1958. Durant la visita li hem pogut mostrar els canvis i modificacions que ha tingut l'escola en aquestes últimes dècades i hem pogut contrastar aquesta evolució amb els seus records ben vius.

Xavier Puig Pla és director acadèmic dels programes de postgrau de l'àrea de banca i finances a la UPF Barcelona School of Management, conseller independent de l'ICF (Institut Català de Finances) i membre de l'European Association of Public Banks (EAPB).

A més a més, és delegat de la secció d'hoquei herba del FC Barcelona. La seva visita, acompanyada de la Bàrbara Bach, membre de l'hoquei del FC Barcelona, ens ha ajudat a conèixer la gran relació històrica entre la nostra escola i la secció d'hoquei del FC Barcelona, que aquest any compleix el centenari.

Ens n'alegrem molt d'haver recuperat aquesta història viva de la nostra escola i de reprendre un contacte amb una entitat tan arrelada a la nostra ciutat i a la nostra escola.

Entrevista Xavier Puig Pla

Xavier Puig, alumne i esportista

Quins records té de la seva etapa com a alumne de l'Escola Pia Balmes?

Era una època, en general, molt grisa de la història del nostre país, i el sistema d’ensenyament no n’era pas aliè. Existien el primer de la classe i l’últim, i, amb el pas dels anys, recordar com professors i alumnes menyspreaven aquelles «pomes podrides» —com es pot estar podrit als vuit anys?—, tal com més d’un cop anomenaven aquells nens, encara m’omple de tristesa.

Malgrat tot, ja s’albiraven alguns canvis esperançadors. Per exemple, als anys seixanta, un grup d’alumnes vam poder fer catequesi en català amb el pare Valls, una petita excepció enmig d’una època que començava, tímidament, a canviar. D’altra banda, professors com el senyor Corral o el mateix pare Valls representaven un veritable glop d’aire fresc.

I, per damunt de tot, els nens érem nens i, malgrat les circumstàncies, sabíem gaudir de tot.

- Com entra l'hoquei a la seva vida? 

Un dia el Sr. Romagosa, delegat de la secció d’hoquei del Barça, va venir a explicar-nos la possibilitat d’entrar a jugar a hoquei al FC Barcelona i un grapat de nens ens vàrem apuntar

- Què significava per a vostè, com a alumne, començar a jugar a hoquei i arribar al Barça? 

Va ser una gran experiència. Els companys de l’escola que ens hi vam apuntar anàvem plegats, caminant, fins al gimnàs del Barça del carrer Bruc, entre la Travessera de Gràcia i la Diagonal. Aquell trajecte formava ja part de l’aventura.

Un cop allà, vam començar a descobrir i estimar l’hoquei de la mà de jugadors del primer equip, que feien d’entrenadors dels més joves. Entre ells destacava Jordi Vidal, també antic alumne dels Escolapis de Balmes i jugador olímpic a Tòquio 64 i Mèxic 68. Tenir com a entrenador algú que havia arribat a competir en uns Jocs Olímpics era, per a nosaltres, tot un referent.

Balmes, una pedrera del Barça 

- Quan podem començar a parlar d'una relació estreta entre Balmes i la secció d'hoquei del Barça?  

La relació venia de lluny. Ja abans de la Guerra Civil s’havia organitzat algun campionat escolar en què havien participat els Escolapis. Però va ser a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta quan el vincle entre l’Escola Pia Balmes i la secció d’hoquei del Barça es va fer especialment estret.

En aquells anys es va donar una circumstància singular: el fill d’Agustí Montal Galobart, aleshores president del FC Barcelona, i els de Lluís Ysamat, president de la Federació Catalana d’hoquei, estudiaven plegats als Escolapis de Balmes. Alguns d’ells jugaven a hoquei patins i van proposar a un grup d’amics formar un equip d’hoquei herba. L’avantatge era evident: en ser un esport d’onze contra onze, hi podien jugar tots. Entre ells hi havia en Manel Gamper, net del fundador del club.

La iniciativa va tirar endavant i el Barça els va acollir, fins al punt que aquell grup de nois de Balmes va acabar formant pràcticament un equip sencer dins la secció d’hoquei blaugrana.

- Quins personatges o jugadors destacaria d'aquesta història? 

D’aquella generació en sorgiria Oriol Ysamat, que anys més tard seria olímpic a Roma 1960 i aconseguiria, amb la selecció espanyola, la medalla de bronze. També l’Agustí Montal i Costa va arribar a ser president del Barça, com el seu pare, i va aconseguir portar a en Johan Cruyff al club, la qual cosa va canviar completament la seva història.

A finals dels anys 50 una altra tongada de jugadors molt important va arribar al club. Hi havia un equip de juvenils que pràcticament tots eren de la mateixa classe dels escolapis. Qui més va destacar va ser en Jordi Vidal, que com ja he dit va ser olímpic a Tòquio 64 i a Mèxic 68. En Jordi va ser també delegat de la secció i avui en dia ens continua donant un gran suport . 

Per últim, a principis dels anys 70, l’Enric Romagosa – que tenia una botiga de llums a Travessera de Gràcia entre Alfons XII i Balmes – era delegat de la secció d’hoquei del FC Barcelona en aquell moment i va convèncer l’escola perquè fes una promoció de l’hoquei entre el seus alumnes. Jo vaig ser un d’ells.

Escola + esport: què va aportar? 

- Què li va aportar l'Escola Pia Balmes com a esportista? 

L’Escola Pia va ser prou intel·ligent per adonar-se que les seves instal·lacions eren limitades i que difícilment podia oferir per si sola una pràctica esportiva àmplia i de qualitat. Per això va saber crear vincles amb una entitat de primer nivell com el Barça.

Aquella iniciativa va permetre que molts esportistes sorgits dels Escolapis, i amb forts vincles d’amistat entre ells, poguessin continuar creixent a través de l’esport federat. I no només com a esportistes, sinó sobretot com a persones, perquè l’esport ens va permetre aprendre moltes coses que difícilment es podien ensenyar dins d’una aula.

Amb els anys he arribat a pensar que, segurament, les coses més importants de la vida no es poden ensenyar: només es poden aprendre. I l’esport és un vehicle extraordinari per fer-ho. On, sinó, aprens de debò a perdre i a guanyar; a ajudar el company que ha caigut i a deixar que t’ajudin sense sentir-ho com una humiliació; a resistir, a esforçar-te, a compartir, a patir, i a tornar-te a aixecar?

En definitiva, moltes de les coses que després necessitaràs per afrontar la vida ningú no te les pot ensenyar. Les has d’aprendre. I l’esport és una gran escola per fer-ho.

- Mirant-ho avui, creu que aquella combinació d'educació i esport va influir en la persona que és actualment? 

I tant!! 

El llegat: per què hem de recuperar aquesta història? 

- Creu que aquesta història és prou coneguda dins de l'Escola Pia Balmes? 

Jo diria que no.

- Què li agradaria que els alumnes actuals sabessin d'aquella generació? 

M’agradaria que sabessin que érem una generació de nens com qualsevol altra, amb ganes de jugar, de riure i de passar-ho bé, però que ens va tocar créixer en una època molt diferent de l’actual, més grisa, més rígida i amb moltes menys possibilitats.

Malgrat tot, vam tenir la sort de trobar en l’amistat i en l’esport uns espais de llibertat i d’aprenentatge extraordinaris. Érem companys d’escola que anàvem plegats caminant a entrenar, que vam créixer junts i que, gairebé sense adonar-nos-en, vam anar construint uns vincles que en molts casos han durat tota la vida.

No crec que la nostra generació fos millor que les d’ara. Simplement ens van tocar unes circumstàncies diferents. Però sí que m’agradaria que els alumnes d’avui entenguessin que moltes de les coses que més ens han servit després a la vida les vam aprendre aleshores: el valor de l’amistat, l’esforç, el compromís amb els altres, saber perdre i saber guanyar, ajudar i deixar-se ajudar, caure i tornar-se a aixecar.

Al final, això és potser el que queda d’aquells anys: descobrir que les coses més importants de la vida no sempre te les poden ensenyar. Moltes les has d’aprendre vivint-les.

- Creu que recuperar aquesta tradició pot inspirar noves generacions 

Sí, sens dubte. Si són capaços de deixar el mòbil per uns instants, mirar enrere i descobrir els qui abans que ells ja van passar per aquelles mateixes aules, potser s’adonaran que, malgrat que el món hagi canviat molt, els grans reptes de la vida no són pas tan diferents.

Conèixer les experiències dels qui ens han precedit ens permet aprofitar allò que van fer bé, però també aprendre dels seus errors. I aquesta és, per a mi, una de les formes més pures d’intel·ligència: aprendre dels errors propis és molt important; ser capaç d’aprendre dels errors dels altres és ser intel·ligent de veritat.

Per això crec que recuperar aquesta tradició no és només recordar el passat. És posar-lo a disposició de les noves generacions perquè en puguin treure les seves pròpies lliçons.