Setmana de la Dona: "amb M de Mestra i M de Mare"

Emmarcat en la setmana de la Dona, ens plau compartir l'experiència de 4 DONES que són alhora 4 MESTRES, MARES i FILLES.

Amb les seves paraules podem descobrir una mica de la seva història, com a dones mestres de la nostra Escola.

Gràcies per compartir-ho, Rosa Coll Casals, Glòria Parareda Coll, Dolors Gener Raxach i Mireia Fonoll Gener.

"amb M de Mestra i M de Mare"

Dolors Gener Raxach

Vaig començar a treballar a l’Escola Pia Balmes als 19 anys, el curs 1960-1961. La meva tieta hi va treballar ,era la «senyoreta» Conxita i va ser la primera mestra dona de l’Escola Pia Balmes!
La meva tieta Conxita m’esperonava per a veure si tenia l’oportunitat d’entrar a la seva escola: l’Escola Pia Balmes, i finalment, després d’acabar la carrera, vaig tenir la sort de poder fer de mestra a l’Escola Pia Balmes.
Quan vaig començar a treballar moltes dones ja començaven a anar a la Universitat, la majoria feien carreres d’Humanitats. Moltes, Magisteri, Infermeria….o també Estudis de Comerç , per poder fer de secretàries a les empreses…A finals dels seixanta es va començar a reivindicar el paper de la dona. Tot i així, la majoria de les dones, al casar-se, deixaven de treballar per dedicar-se a la família. D’altres, per necessitat, continuaven treballant malgrat els problemes per atendre la casa i el treball. La dona era la que
assumia la majoria de tasques domèstiques.
Al principi, a l’Escola Pia Balmes només hi estudiaven nens, era una escola segregada. Els càrrecs directius els portaven els Escolapis i altres càrrecs de responsabilitat mestres homes. La majoria del Claustre estava format per mestres homes també. Era una escola molt religiosa, d’acord amb l’època.
La meva vivència del dia a dia a l’escola va ser força bona en aquella època i a l’estar en cursos de nens més petits, vaig coincidir amb altres mestres dones amb qui em vaig sentir molt a gust i acompanyada.
Durant els 47 anys de mestra a l’Escola Pia Balmes, vaig viure tot un procés de canvi: la incorporació d’alumnes nenes a l’escola, la de mestres dones en càrrecs de responsabilitat, la d’un claustre majoritàriament femení, i sobretot un gran canvi pel que fa a la llibertat d’expressió en tots els sentits.

Mireia Fonoll Gener

Sóc la tercera generació de dones de la  meva família fent de mestra a l’Escola Pia Balmes i n’estic molt orgullosa. Alumna i mestra, i durant uns anys, també companya de feina de la meva mare. Una coincidència preciosa.

Com a alumna, als anys 80, la nostra escola ja era una escola de nens i nenes, malgrat que les bates ens diferenciaven. Durant tota la meva escolarització, fins a COU,  vaig tenir més referents mestres dones que homes . Les directores d’EGB  també éren dones tot i que els gerents sempre van ser homes. Els primers anys, la religió hi era molt present en la majoria  d’àmbits i moments escolars.

De tots aquells anys en guardo un molt bon record i crec que vaig ser una nena molt feliç a l’escola.

Vaig acabar la meva escolaritat als 18 anys i als 21 ja hi tornava a ser, fent de mestra. L’escola s’ampliava amb més línies d’Infantil i va ser una gran oportunitat per començar.  En aquells anys   hi va entrar a treballar  molta gent jove, amb un Claustre també jove i sobretot femení.  Companyes dones,  de les qui he après tot el que sé i de les qui encara tinc la sort de poder  seguir aprenent.

L’escola que visc ara mateix la trobo cada vegada  més oberta i coeducativa, penso que som un  Claustre més sensible i autocrític;  mica en mica intentem comunicar-nos amb un llenguatge més inclusiu; ja no parlem de pares sinó de famílies, ens replantegem com són i què hi passa als nostres patis, repensem els tipus de llibres i la literatura que llegim als i a les nostres alumnes…entre moltes altres coses. Encara ens queda un llarg camí com a escola i societat però crec que anem pel bon camí.

Espero que la meva filla, així com el meu fill, també s’emporti un bonic record de l’Escola Pia Balmes, que la visqui i la gaudeixi, que aprengui moltíssim i s’impregni dels bons valors que s’hi transmeten, , i  que quan acabi, vulgui seguir canviant el món com fins ara. Que sigui feliç i sobretot, lliure.

Rosa Coll Casals

Crec que vaig començar a treballar a l’Escola l’any 82, i hi vaig treballar durant 30 anys. A la societat, la majoria de dones que teníem la sort de treballar, vam aconseguir tenir dues feines. En el meu cas, a casa i a l’escola. Si teníem fills o filles, la nostra feina era bona, perquè teníem les vacances alhora. Sempre em vaig sentir molt a gust a l’Escola, en tinc un bon record. Fèiem reciclatges totalment necessaris, però eren molts. Recordo especialment el de català, que va durar dos anys, anava a classe els dissabtes; i informàtica, que ja no he comptat quant temps va ser. Això “la gent del carrer” no ho veia. Es pensaven que tot eren vacances, però de la feina del darrere no se n’adonaven. Pel que fa al paper de la dona a l’escola, penso que era més semblant al de l’home que en la societat en general, segurament pel tipus de feina que és. I hi havia menys homes que dones mestres. Dels infants s’esperava només que treballessin i veure resultats.

Glòria Parareda Coll

Tota la vida m’havien dit que seria mestra, suposo que era evident per la manera de fer i de jugar. La meva mare era mestra, per mi una de les grans. I també tenia altres mestres a la família. Però m’ho van dir tant, que quan va ser l’hora de decidir, suposo que em vaig revelar. I com que m’agradaven les ciències, especialment la Biologia i la Química, vaig decidir estudiar Farmàcia, una carrera que combinava les dues branques de la ciència. Vaig treballar uns anys de farmacèutica, amb la sort que això em va permetre treballar a Anglaterra, però jo “devia tenir la vocació als gens”. Vaig estudiar la formació que es necessitava en aquell moment per poder ser profe, i això em va permetre ser docent d’alumnes més grans, que és el que més m’agrada. Vaig tenir l’oportunitat de fer alguna substitució en alguna altra escola i d’impartir formació per professionals del sector farmacèutic, i finalment em va sorgir una substitució per maternitat en aquesta Escola, la meva. Va ser una gran experiència, tant per la feina com per les persones amb les que la compartia. Em va costar marxar quan es va acabar. Però el juny següent, l’Elisabet Vilardaga, admirada exprofessora meva, marxava de l’escola. I jo tenia el perfil per fer les seves matèries. Es van recordar de mi i, tot i que en aquell moment jo estava embarassada de 8 mesos, em van contractar. No ho agrairé mai prou, especialment al Quim Graupera i al Josep Maria Lluch. Allò sí que va ser un gest plenament feminista i avançat en el temps! 

Jo vaig començar com a alumna de l’escola a primer d’EGB, en aquell moment no hi havia encara Infantil. I es dona l’afortunada coincidència que la meva primera mestra va ser la Maria Dolors Gener, quina delícia de records! La meva mare feia de mestra a 3r i 4t d’EGB. Ella sempre va ser molt discreta i prudent, i va intentar que m’afectés al mínim el fet que ella fos aquí. Només utilitzava la informació que li arribava si ella considerava que a una altra mare també li hauria arribat. Per tant, no va ser mai un problema per mi, fora d’algun comentari puntual de “ets una “enxufada” perquè la teva mare és mestra”, que a mi no em va afectar especialment. I per altra banda, va ser una gran referent. I quan durant uns anys vam coincidir les dues treballant a l’Escola, ho va continuar sent. Sempre vaig sentir aquell orgull de “la meva mare és la Rosa Coll”, perquè sempre tothom me’n parlava d’una manera extraordinàriament positiva. I de fet encara ara, que farà 12 anys que es va jubilar, hi ha persones que em pregunten per ella amb molt d’afecte. També admiro de la meva mare, i d’altres que van compartir amb ella aquells anys com a mestres, que van introduir l’afecte i la preocupació més humana per les personetes que tenien a les aules, i que va ser gràcies a elles que ara tenim l’Escola que tenim, molt més compromesa amb el benestar dels infants, no només amb els seus resultats acadèmics.

Un desig per la meva filla, que farà 20 anys? Doncs segurament un desig molt semblant al que tinc pel meu fill. Que sigui feliç. Penso que el fet de ser feliç vol dir no només que tens certa sort a la vida, sinó que també vol dir que saps acceptar i gestionar fets tant positius com negatius d’una determinada manera, i que saps tirar endavant i afrontar-los amb valentia. I també perquè penso que si una persona és feliç, implica que és capaç de fer felices les persones que l’envolten, i per tant, també diria molt de com són. Però entenc que la pregunta ve pel fet que la Laia és una noia, i des d’aquest punt de vista m’agradaria que tingués la màxima llibertat per expressar i fer allò que sent i pensa, i que pogués viure amb la màxima igualtat respecte el meu fill, el Marc. Això és el que més m’agradaria, que no tingués mai entrebancs pel fet de ser dona, i que si els té, sigui prou valenta, noble i respectuosa, per afrontar-los i explicar-ho amb la màxima assertivitat. I tant d’una com de l’altre, espero que contribueixin a fer el món una mica més igualitari.